La Poesía (del griego ποίησις 'creación' < ποιέω 'crear') es un género literario en el que se recurre a las cualidades estéticas del lenguaje, más que a su contenido. Es una de las manifestaciones artísticas más antiguas. La poesía se vale de diversos artificios o procedimientos: a nivel fónico-fonológico, como el sonido; semántico y sintáctico, como el ritmo; o del encabalgamiento de las palabras, así como de la amplitud de significado del lenguaje.
Para algunos autores modernos, la poesía se verifica en el encuentro con cada lector, que otorga nuevos sentidos al texto escrito. Para la mayoria, la poesía es una forma de expresar emociones, sentimientos, ideas y construcciones de la imaginación.
Para algunos autores modernos, la poesía se verifica en el encuentro con cada lector, que otorga nuevos sentidos al texto escrito. Para la mayoria, la poesía es una forma de expresar emociones, sentimientos, ideas y construcciones de la imaginación.
Sin especificidad temática, la poesía moderna se define por su capacidad de síntesis y de asociación. Su principal herramienta es la metáfora; es decir, la expresión que contiene implícita una comparación entre términos que naturalmente se sugieren unos a los otros, o entre los que el poeta encuentra sutiles afinidades. Algunos autores modernos han diferenciado metáfora de imagen. Para esos autores, la imagen es la construcción de una nueva realidad semántica mediante significados que en conjunto sugieren un sentido unívoco y a la vez distinto y extraño.
A partir d´este paraules, ¿què és la poesia per a tu?, ens agradaria que ens comentares el teu punt de vista.
Respecte a la poesia per a mi és una forma d´entendre la tendresa que és pot materialitzar en unes paraules dirigides a aquelles persones que estimem.
ResponEliminaSalutacions a tots i a totes.
La poesia per estètica no m'agrada molt, m'agrada la poesia que pesiga, la que va directament als sentiments, estic completament d'acord amb Gabriel Celaya, i no per coneguts ,pense que han perdut la seua vigència els seus versos:
ResponEliminaLA POESIA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades:
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quienes somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: Poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: Lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.
GABRIEL CELAYA ("Poesía urgente")
També estic d'acord amb aquesta autora més jove:
¡EUREKA, LO ENCONTRÉ! de Rosa Díaz
Te escribo, Juan
para decirte que he encontrado
la poesía Pura.
Era tremendamente duro llegar a ELLA.
Consistía, en llamar al pan, pan,
y al vino, vino.
Con todos mis respetos.
Per últim, com diu un poeta sevillà David Eloy, "un poema lo es, si se parece a la vida".
La polèmica ja està iniciada, ara toca que els / les amants de la poesia hermètica, metafísica i poc clara manifesten les seues valoracions.
Bon vent i barca nova, per al blog de Paraules al Vent, una abraçada forta per totes i tots.
vicent camps
Hola ,soc Anna Guillem ,la pàgina està d'allò mes bé ,el que m'agradaria si fos possible es que posares a tots
ResponEliminaels recitadors perqué ningú no es senta
discriminat
Adeu. Salut i poesia .
Hola MªJose avore si puc enviarte un misatge
ResponEliminaBo pareix que ara ja funciona,avore si pugueres ficar tots els videos.OK adeu
ResponEliminaHola bon dia a tot el blog,ja estem prop del gran dia,com sempre eixirà perfecte,salutacions per a tots.
ResponEliminaUtilitzarem el blog, també com una ferramenta per a comunicar-se els companys de recital, davant el comentari de Maties, tot eixirà perfecte com sempre, estic totalment d'acord, penseu que allò més important és que formem part d'un tot que som un equip i no una suma de individualitats, és per aixó que com sempre us dic, havem de llegir tots els poemes que formen el nostre recial del Dia de la Dona Treballadora, també els que recitaran els nostres companys i llegir-los com una part més del nostre recitat individual; el conjunt és el que importa, donar una imatge global d'un espectacle que hem de fer arribar als espectadors, que quan isquen del nostre recital, puguen dir m'ha agradat, sense poder dir m'ha agradat tal o qual poema més que un altre. Com a coordinador estic molt tranquil, tots heu agafat el punt exacte i precís per a transmetre el que el poema vol dir, la gent que per treball no ha pogut vindre a l'assaig amb normalitat, ha escoltat el disc del recital i per tant tot eixirà de categoria com sempre. I la cosa més important de totes...estic molt satisfet que entre tanta cursileria com hi ha entre els grups de gent que es dedica a recitar, PARAULES AL VENT, haja agafat l'estil de recitar de l'escola que des d'ara vaig a denominar escola OVIDI, i de la que com a professional recitador estic molt a prop...un estil senzill, directe, sense concesions a la cursileria, ni a l'emoció gratüita i impostada...un recitat directe, potent, valent, que parla amb senzillesa i arriba amb senzillesa a tot tipus de públic. Anem pel camí, companys, ens ho ratifica l'èxit dels treballs encetats fins ara...i cada vegada en seran més i encara més vostres. Ànim, ens veiem el dimecres 4 assaig general amb música. !Salut i poesia!
ResponEliminaEls blogs s'enceten per utilitzar-los , estaria bé que els components de Paraules al Vent que us apetisca, donareu la vostra personal opinió del poema o poemes que aneu a recitar en el recital de La Dona Treballadora, a traves del blog, les coses que us fa sentir recitar-lo, les coses que us resulten més complicades, en les que es veieu més identificats, impresions personals que puguem llegir la resta dels components i que ens facen, entrar en la substància de cada poema, i si es el cas, opinar la resta de gent, a més del que jo puga comentar al respecte. Així també,la gent que entre al blog, encara que no tinga cap cosa a veure amb Paraules al Vent, però podrà opinar sobre el contingut, dels poemes que componen el programa del recital, que no estaria mal, publicar el texte de cada poema també en el blog, com una més de les aportacions de l'Associació als posibles lectors del blog.
ResponEliminaJa que estic, deixe l'últim missatge, este per a Maria Jósé, ENHORABONA, quin "curro" t'has pegat amb el blog...gràcies
ResponEliminaBé salutacions a tots els que puguen veure el blog,jo com sempre fent cas al mestre i passe
ResponEliminaa ficar la meua poesia.DEL RECITAL DIA DE LA DONA.
BURKA
Pies que no pueden hacer ruido al andar,
mujeres condenadas tras el velo´
dedos que no pueden escribir ni contar,
labios que no pueden sonreir ni cantar.
Brazos que no pueden recibir ni abrazar,
mujeres condenadas tras el velo,
mentes que no pueden decidir ni pensar,
ojos que olvidaron el placer de mirar.
Muertas en vida,
dolidas del alma,
personas heridas,
mujeres fantasma.
Pasos encerrados sin ir ni venir,
mujeres condenadas tras el velo,
letras denegadas sin nombrar ni decir,
besos que no alcanzan labios donde existir.
Vidas que no sacian ni el el amor ni la sed,
mujeres condenadas tras el velo,
rejas que eliminan cuanto se quiere ver,
burkas enrejadas,libertad tras la red.
Muertas en vida,
dolidas del alma,
personas heridas,
mujeres fantasma.
,
Hola:
ResponEliminaDes d´esta pàgina vull enviar a tots els companys/es de poesia i als lector que s´apropen a llegir-la, la meua felicitació nadalenca desitjant que passeu unes bones festes junt als vostres familiars i amics.
Salutacions
MªJosé
NADALA (Mercedes G.)
Un gran resplandor
inunda la terra.
Un cometa passa
donant-nos senyal.
Senyal esperada
per tots els mortals
el rei de la terra
ha baixat del cel.
El cel s’engalana
amb garlandes d’or
i la lluna gronxa
a l’Infant nascut.
Tots els astres dansen
per el seu voltant
tot entonant himnes
al seu creador.
Un carro d’estels
s’ha format al cel
per dur-hi regals
a l´Infant nascut.
L’esdeveniment
és joia immortal
del que ens alegrem
un any rere any.