Poesia 7:ROSA DE PAPER

Comentari: Vicent Camps

a

Els parlarem ara d’una dona qualsevol, d’un poble qualsevol, que té algo que als qui manen en el poble no els interessa , encara que el poema ens diu que és una rosa, pensem que darrera d’eixa metàfora (molt possiblement, estem parlant d’ una idea); i la represió caurà contra eixa dona, però les idees no poden tancar-se, i morirà la dona, però la idea (la rosa) passarà de mà en mà…este poema és de VICENT ANDRÉS ESTELLÉS i el recità VICENTA GUILLEM

LA ROSA DE PAPER de Vicent Andrés Estellés

Ella tenia una rosa
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren l’hivern i l’estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.


Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Demà a la Radio

Demà dia 28 d´Abril a Radio Sol (FM 93.7) d´Albal, a les 20.00hrs tindrà lloc un altre encontre amb la poesia de la ma d´esta associació. Vos animem a escoltar-nos.

Salutacions

Poesia a "Radio Sol"

4

El passat 21 d´Abril va tindre lloc a l´emisora de ràdio "Radio Sol" d´Albal (FM93.7), el segon recital de poesia, realitzat per components d´esta associació PARAULES AL VENT i la nostra companya Ana Guillem ens ha enviat el seu comentari particular per a compartir-lo amb totes i tots:

Sembla que ningú s'anime a escriure i contar el que ens va pareixer la visita a Radio Sol. Per la meua part em va agradar prou, encara que em sentia un poc incomoda amb eixos auriculars tan grans que m'oprimien les ulleres. Jo haguera volgut fer una mica de prova pero vore allò com resultava. Crec que ens va eixir prou bé.
D'altra part vull contar-vos l'emoció que ens dona que la nostra veu arrive a moltes cases, fent gaudir a la gent amb les nostres paraules. No he sabut si apart d'algun company/a ens escoltares oients de la radio, quan serà bonic es quan anem pel carrer i ens diguen: que bé que vau recitar!Mentre això es difundisca, jo personalment prefereix el recital cara al públic, alçar la vista i veure que alguna persona del públic t'està mirant amb un gran interés, veure que li estàn arrivant les teues paraules i en acabar et diguen: "que poesia més bonica, l'has dit molt bé!" I per la nit quan ja estem a casa, pense que estic orgullosa del que faig i del mestre que ens ha portat a donar els passos poc a poc, sense presa.Gracies a Vicent Camps per tot el que ens ha ensenyat.
Autora: Ana Guillem.

Poesia 6:CLASES SOCIALES

Comentari de Vicent Camps

s

Isabel Pérez Montalbán, és una autora cordovesa, jove, que en el poema Clases Sociales, ens parlarà d’una època, que molts dels que estem ací, encara hem viscut… una època plena de tenebres, de pors, de desigualtats entre homes i dones, entre clases socials…
ROSA ROMAGUERA ens recita el poema …

CLASES SOCIALES de Isabel Pérez Montalbán

Con seis años, mi padre trabajaba
de primavera a primavera.
De sol a sol, cuidaba de animales.

El capataz lo ataba de una cuerda
para que no se perdiera en las zanjas,
en las ramas de olivo, en los arroyos,
en la escarcha invernal de los barrancos.

Ya cuando oscurecía, sin esfuerzo,
tiraba de él, lo regresaba
níveo, amoratado, con temblores
y ampollas en las manos,
y alguna enredadera de abandono
en las paredes quebradizas
de sus pulmones rosas
y su pequeño corazón.

En sus últimos años volvía a ser un niño:
se acordaba del frío proletario,
(porque era ya sustancia de sus huesos),
del aroma de salvia, del primer cine mudo
y del pan con aceite que le daban al ángelus,
en la hora de las falsas proteínas.

Pero su señorito, que era bueno,
con sus botas de piel y sus guantes de lluvia,
una vez lo llevó en coche de caballos,
al médico.

Le falla la memoria del viaje:
lo sacaron del cortijo sin pulso,
tenía más de cuarenta de fiebre
y había estado a punto de morirse,
con seis años, mi padre,
de aquella pulmonía.
Con seis años, mi padre.

Poesia 5: AMB LES MANS OBERTES

De vegades els relats, són pura poesia, este, ho és. Una mare, aconsella a un fill per tal de conservar l’amistat… AMB LES MANS OBERTES…recita: AMPARO ASUNCIÓN

AMB LES MANS OBERTES relat anònim

Diu que un xiquet de tretze anys
passejava per la platja amb la seua mare.

Hi va haver un moment
en què se la va mirar amb insistència i li va pregunar:

Mare, què puc fer per conservar un amic
que he tingut molta sort de trobar?

La mare va pensar uns moments,
es va ajupir i va recollir dos grapats d’arena.

Amb els dos palmells oberts cap amunt,
va prémer amb força una de les mans:
l’arena es va escapar entre els dits.

I com més premia el puny, més s’escapava l’arena.

En canvi, va mantenir ben oberta l’altra mà:
allí va restar intacta l’arena que havia recollit.

El xiquet va observar meravellat l’exemple de la mare, entenent que només amb obertura i llibertat
es pot mantenir una amistat,
i que intentar retenir-la o mantenir-la tancada
significa perdre-la.

Poesia 4: NO ABARATEIXES

Comentaris: Vicent Camps

Pensant encara en el poema anterior, en eixa xiqueta a la que li demanem que no deixe de ser-ho, cal que l’ajudem, cal que els que ja estem en el camí, li marquem dreçeres per les que arribar al destí, amb dignitat…això és el que ens diu Lluís LLach en el poema següent, NO ABARATEIXES ELS SOMNIS….l’interpretarà CARME CHILET

NO ABARATEIXES de Lluís LLach

No abarateixes el somni
res més que aixó tinc per dir-te, si vols
no abarateixes el somni
que és com l’estel que hi ha al fons del camí.

I si cal, refarem tots els signes
d’un present tan difícil i esquerp
però no abarateixes el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
i el viure a voltes té el preu de dir prou.

Prou de renúncies mediocres
que no ens permeten la história dempeus.

I si cal conviurem la misèria
pero ha de ser sense engany, dignament,
prou d’amenaces innobles
amb la fam i el tronar dels canóns.

No abarateixes el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixes el somni
o et donaràs per menyspreu tú mateix.