dilluns, 20 d’abril del 2009

Poesia 6:CLASES SOCIALES

Comentari de Vicent Camps
s
Isabel Pérez Montalbán, és una autora cordovesa, jove, que en el poema Clases Sociales, ens parlarà d’una època, que molts dels que estem ací, encara hem viscut… una època plena de tenebres, de pors, de desigualtats entre homes i dones, entre clases socials…
ROSA ROMAGUERA ens recita el poema …

CLASES SOCIALES de Isabel Pérez Montalbán

Con seis años, mi padre trabajaba
de primavera a primavera.
De sol a sol, cuidaba de animales.

El capataz lo ataba de una cuerda
para que no se perdiera en las zanjas,
en las ramas de olivo, en los arroyos,
en la escarcha invernal de los barrancos.

Ya cuando oscurecía, sin esfuerzo,
tiraba de él, lo regresaba
níveo, amoratado, con temblores
y ampollas en las manos,
y alguna enredadera de abandono
en las paredes quebradizas
de sus pulmones rosas
y su pequeño corazón.

En sus últimos años volvía a ser un niño:
se acordaba del frío proletario,
(porque era ya sustancia de sus huesos),
del aroma de salvia, del primer cine mudo
y del pan con aceite que le daban al ángelus,
en la hora de las falsas proteínas.
Pero su señorito, que era bueno,
con sus botas de piel y sus guantes de lluvia,
una vez lo llevó en coche de caballos,
al médico.

Le falla la memoria del viaje:
lo sacaron del cortijo sin pulso,
tenía más de cuarenta de fiebre
y había estado a punto de morirse,
con seis años, mi padre,
de aquella pulmonía.
Con seis años, mi padre.

1 comentari:

  1. Mª José,

    Sembla que ningú s'anime a escriure't i contar-te el que ens va pareixer la visita a Radio Sol. Per la meua part em va agradar prou, encara que em sentia un poc incomoda amb eixos auriculars tan grans que m'oprimien les ulleres. Jo haguera volgut fer una mica de prova pero vore allò com resultava. Crec que ens va eixir prou bé.

    D'altra part vull contar-vos l'emoció que ens dona que la nostra veu arrive a moltes cases, fent gaudir a la gent amb les nostres paraules. No he sabut si apart d'algun company/a ens escoltares oients de la radio, quan serà bonic es quan anem pel caller i ens diguen: que bé que vau recitar!

    Mentre això es difundisca, jo personalment prefereix el recital cara al públic, alçar la vista i veure que alguna persona del públic t'està mirant amb un gran interés, veure que li estàn arrivant les teues paraules i en acabar et diguen: "que poesia més bonica, l'has dit molt bé!" I per la nit quan ja estem a casa, pense que estic orgullosa del que faig i del mestre que ens ha portat a donar els passos poc a poc, sense presa.

    Gracies a Vicent Camps per tot el que ens ha ensenyat.

    Anna Guillem.

    ResponElimina

comentarios